Superherois de veritat… i bruixes i princeses de conte!

Aquesta setmana, la Mirmiga va rebre la visita de… no, no, de nens i nenes no: de superherois i superheroïnes, que amb les seves capes eren capaços d’enfrontar-se a qualsevol obstacle que se’ls posés davant!

I així van  rebre a la Lídia, i ella, per no ser menys, va explicar-los contes…

…de princeses disfressades de pastores que estimaven tant tant tant el seu pare, com la sal! Fins que aquell  rei s’adonava de la importància de la sal.

…I de cavallers valents que anaven a la recerca d’un petó de bona nit que s’havia escapat per la finestra, per tornar-lo a aquell pare que s’adonava de la importància d’aquell petó cada dia, per poder aclucar els ulls.

…de bruixes disfressades de conferenciants per a que no descobreixin la seva trobada anual, que té per objectiu eliminar tots els nens del planeta convertint-los en ratolins.

momo

 

…I de senyors grisos amb  vestits grisos i cigars grisos que roben ni més ni menys allò més important de les persones, el seu temps, i l’alegria de viure,  i que la Momo va ser capaç d’ajudar-los a recuperar.

I entre rialles, disfresses, abraçades, i petons, vam acabar el dia.

 

Esperem que la Biblioteca sigui, no allò més important de la vostra vida, però  si almenys un raconet amable on vingueu a passar alguna estona de tant en tant 🙂 Us esperem!

Retrobant el nostre nom

Aviat aviat, ben puntuals, arriben els alumnes de 3r a la Biblioteca. M’agrada veure’ls entrar per la porta i comprovar que ens coneixem mútuament pel nom, que ens saludem no només amb un bon dia, sinó també amb una forta abraçada, com a bons amics, units  els llibres. Vénen tan sovint a mirar llibres i dibuixar a la biblioteca…!

I precisament d’això parlaven els llibres que han escoltat els alumnes de 3r: de la necessitat de  dir a cadascú pel seu nom, de la solitud que ens poden fer sentir els companys de classe quan ens insulten o ens tracten malament, i com ho podem fer quan veiem algú sol que pateix, com podem tornar-li el seu nom.

 

noms-robats

 

Més  informació: Crítica sobre Noms Robats

Noms Robats: Un relat dur i poètic  que fa reflexionar sobre l’assetjament escolar.

 

La Nena i el monstre i La història d’Ahmed també ens parlaven una mica del mateix,   de la necessitat de tenir un nom i de tenir amics.

Us convidem a venir a rellegir-los a la biblioteca i a reflexionar sobre un tema que ens pot afectar a tots, i pensar què hi podem fer cadascú de nosaltres.

 

Descobrint emocions entre pàgines

Es dimarts, i la biblioteca s’omple un cop més de nens i nenes, de nois i noies, amb les orelles ben obertes disposats a passar una bona estona escoltant històries.

A P4, un dels contes que hem descobert de la mà de la Lídia ha estat: El meu pare va ser rei. És la història d’un pare normal i corrent que, de sobte, és nomenat rei. I és clar, com a persona important i ocupada, no té temps de jugar amb els seu fill, com feia abans. I com que s’ha fet gros gros gros gros, com els reis, ha de viure en una altra casa, un palau enorme i luxós, però allunyat de la seva família.Quan el pare només era un pare com els altres, tenien temps per jugar. Però quan es va fer rei, va deixar de fer-ho, perquè ja no tenia temps.Ara era una persona important, però no podia estar amb la seva família.

A 6è, la Lídia ens ha fet cantar, i riure, i també entristir-nos escoltant la història de la Marina, aquella que es diu Sí, sóc grassa. La Marina era grossa, i primer es va sentir trista pels comentaris lletjos que li feien, però després es va convertir en una gran cantant d’èxit. De tant d’èxit però, que estava sempre a dalt dels escenaris, i estava lluny de la vida real, dels amics, de la família. Tenia èxit, però no tenia amics.

I estant atentes als contes, ens hem fixat que tant els de petits com els de grans ens feien adonar d’una mateixa idea: que una de les coses més importants i que ens fan estar més contents és estar a prop de la gent que estimem, i que  potser l’èxit i la fama  de vegades no són tan importants.

Amb aquestes reflexions us deixem i us esperem aviat a la biblioteca!

 

 

 

 

Parlant i llegint… amb les mans

Un nou matí,  a la biblioteca, ens trobem envoltades de nens, nenes, contes, riures i màgia.

Els primers en arribar han estat els infants de P5 de l’Escola Bergadà. Després de riure molt  descobrint que “Els monstres no existeixen!”, i que  les vaques poden pondre ous(?!!), han estat una bona estona remenant, triant, fullejant, mirant i llegint molt contes diferents.

Després, amb els grups de 1r,  hem descobert que a la biblioteca hi ha llibres PER TOTHOM. I que podem explicar contes amb les mans, perquè les persones que no hi senten també en puguin escoltar. La Lídia ens ha ens ensenyat, per exemple, com es diu “tortuga” en llenguatge de signes, i de passada ens ha explicat la història de l’Artur i la Clementina, dues tortugues que s’estimaven molt però potser no de la millor manera.

I també que  hi ha contes per llegir amb les mans, per les persones que no hi veuen. Són els contes en braille, i hem pogut “llegir” la Caputxeta tocant les pàgines d’aquest llibre.

Per acabar, us deixem amb una reflexió que ha fet la Lídia extreta del llibre A la caça del petó:”Ser valent no vol dir no tenir por, vol dir enfrontar-te a la por”.

Petons i abraçades de princeses, de dracs i cavallers, com els contes d’avui.  Fins aviat!

Pors i misteris entre boira

Avui, el poble de Constantí s’ha llevat entre una espessa boira. A primera hora, al carrer, no s’hi veia més enllà del nas. Però com els infants de les nostres escoles tenien moltes ganes de veure la Mirmiga, s’han enfundat guants i abrics i han enfilat el camí fins a la Biblioteca. Per sort, com que fa molt temps que venen, gairebé podrien fer tot el camí amb els ulls tancats, sort!!

Avui, potser per atzar, potser intuïnt que l’ambient ens acompanyaria,  la Lídia ens havia preparat a tots plegats contes i històries que parlen de pors, de misteris, de monstres…

Els nens i nenes de P5 de l’Escola Centcelles, per exemple, han conegut El Gat Guim, que  pensava que la casa era plena de monstres, quan en realitat eren sorolls ben quotidians de dins a casa.

Els de 4t de Bergadà han descobert upors_joanturuna cosa que de vegades ens fa por a nosaltres mateixos però que alhora és ben necessària: La veueta… de la nostra consciència.

Els de 5è han escoltat la història d’un Home del sac ben particular, que en realitat no era tan terrible.

I tot això m’ha recordat una reflexió molt interessant de la mà d’un gran il.lustrador, en Joan Turu: “Jo i les meves pors. Ni elles són tan grans, ni jo tan petit!”  I es que conèixer allò que ens fa por, parlar-ne i intentar-ho entendre, ho fa tot molt més senzill.

Us deixem reflexionant amb les seves paraules i els seus dibuixos, tot esperant-vos qualsevol tarda a la biblioteca!